Primàries a Esquerra (i altres tipus)

Ho reconec, tinc certa enveja als militants d’Esquerra. Ells dissabte podran escollir directament entre 4 candidats a la secretaria general i 4 a la presidència.
Em ve al cap una conversa que vaig escoltar fa temps entre dos membres del meu partit (no recordo qui eren), comentaven que Esquerra tendiria a treure el poder a les bases ja que si no mai hauria una direcció amb la capacitat de dirigir bé el partit. Llavors no coneixia gairebé res de com s’estructuren els partits internament i em vaig limitar a escoltar la conversa. Avui dia i desprès d’anys d’experiència i “estudi” ja podria dir la meva, llàstima que no recordo quins companys protagonitzaven la conversa (segurament ni ells recorden aquesta conversa tot i que suposo que continuaran pensant el mateix). El sistema pel qual es regeix Esquerra és més democràtic que el del PSC o el del PP (per dir dos exemples). Amb això no vull dir que el sistema d’elecció del PSC, el del PP o el de CDC no sigui democràtic, ni molt menys. La diferencia és que la direcció d’Esquerra sortirà escollida directament per tots els militants del partit i serà fruït la voluntat majoritària dels que formen el partit. En els altres casos no podem dir el mateix. El fet de votar a través d’uns delegats fa de filtre i modera la voluntat dels afiliats. No vol dir això que la direcció que sorgeix a través dels processos d’elecció indirecta no estigui recolzada per la majoria dels militants, al contrari, aquests filtres funcionen tan i tan bé que encara que el més mediocre dels afiliats fos escollit membre de l’executiva pocs serien els valents que s’atrevirien a qüestionar la seva elecció. Més quan discrepar en aquest cas pot fer que una manada de talibans acusin al valent d’anar contra el sistema democràtic i de no acceptar la voluntat de la majoria.
En definitiva, les primàries garanteixen l’elecció directa dels afiliats, una de les característiques clau per a tot sufragi democràtic. Poden haver-hi argumentacions que defensin les eleccions indirectes per tal de garantir partits sòlids i units (¿”"?), i potser no els hi faltarà raó. Més quan veiem que qualsevol tipus de discrepància o debat intern d’un partit és vist com quelcom pejoratiu fruït de crisi i desunió del partit. Potser la manca de cultura democràtica fa veure millor sistemes on s’imposi mitjançant filtres democràtics una línia a seguir que sistemes que propicien el debat i la discrepància interna (crisi?).

Per finalitzar vull desitjar sort a tots els candidats d’Esquerra i felicitar als militants d’Esquerra per l’exemple democràtic.

Imatge: del diari Avui.