Avui he vist part dels discursos de les dos candidates a la presidència al Partit Popular. El perfils polítics eren totalment diferents. Nebrera fa poc que va entrar en política, va ser el fixatge estrella de la candidatura del PP al Parlament de Catalunya i es va afiliar a aquest partit al novembre de 2007. Segurament ha pecat d’il·lusa al no retirar la seva candidatura i no empassar-se la imposició de Rajoy. Ara mateix molts talibans diran que ha cavat la seva pròpia tomba. Doncs sí, estic d’acord, Montserrat Nebrera ha pecat d’il·lusa al creure que podria guanyar, però segurament s’ha convertit en l’exemple clar de que els il·lusos poden aspirar a més (em considero un d’ells), en un referent de persona que arriba a la política amb ganes de treballar i d’aportar i es troba amb estructures que els hi queda molt per ser democràtiques (malgrat fer ficció amb moltes votacions), amb el mamoneo intern i amb els talibans de torn. I malgrat tot, no deixa de creure que està en el seu dret de pensar, actuar i parlar tal com pensa, no es deixa absorbir per tot això i continua amb la seva visió il·lusa.
Al discurs de l’altre candidata trobem el discurs de la prepotència i del talibanisme polític. Parlant de democràcia i de candidatura d’unitat. Ha! Al meu parer, la unitat s’aconsegueix amb un fort debat intern, mecanismes plenament democràtics i actituds, també, plenament democràtiques. Actualment no existeix la unitat en cap partit, en cap. Existeixen actituds i mecanismes que fan pensar en unitat però que disten de ser-ho.
Resultat de tot plegat? Sánchez-Camacho ha guanyat amb un 56 i pico per cent dels vots i Nebrera ha guanyat moralment. Com a socialista he de dir que el resultat és el millor. Han escollit a una candidata que ha sigut imposada des de la direcció del PP estatal i que va ser incapaç de ser escollida diputada al Congrés dels Diputats pels ciutadans de Girona (invalidada pels ciutadans). Una presidenta que poca il·lusió aporta als afiliats del seu partit i molt menys als ciutadans de Catalunya. Sort!
Demà (avui) parlaré del 37è Congrés del PSOE.
6 Juliol 2008 a les 7:27 pm |
Conec la Montse Nebrera d’un parell de converses breus i informals. No crec que sigui una il·lusa: sempre ha estat molt conscient de les seves opcions. És una impressió personal, però em sembla que la Nebrera sempre ha concebut la seva militància al PPC com quelcom transitori. És com si sabés que el seu intent renovador està abocat al fracàs, però tingués la responsabilitat d’intentar-ho de totes formes.
Potser per això, perquè mai ha tingut cap expectativa de tocar poder, s’ha permès a si mateixa fer el que li ha donat la gana en cada moment. I això és digne d’admiració. El resultat del congrés ha suposat una victòria inesperada per ella. Espero que sàpiga aprofitar aquesta nova influència per defensar el seu projecte de regeneració i democràcia interna.
Per altra banda, regeneració i democràcia interna pel PPC és l’únic projecte engrescador que ha estat capaç d’articular fins ara. Per Catalunya vol “un projecte liberal-conservador”, ho ha repetit mil vegades. Que sigui alhora català i espanyol. Que recuperi els valors cristians. Sense més detalls. I si no perfila més aquest projecte, caldria que algú li digués a la Nebrera que això ja existeix i es diu Unió Democràtica de Catalunya.
6 Juliol 2008 a les 7:39 pm |
Carai, si que m’he enrotllat!!! Em sembla que ho aprofitaré per fer un post… xD.
6 Juliol 2008 a les 8:06 pm |
Oriol, potser no has interpretat bé el terme il·lusa per crec que pel que dius vens a pensar igual que jo. Jo crec que malgrat tenir clar que no podria guanyar tenia una mica “d’esperança” i de que era possible. Al seu discurs va dir unes quantes vegades la frase “He tenido un sueño”
Vaja, un 10 per ella.
Últimament rebo comentaris que posteriorment inspiren posts hehe, està bé! (en realitat és el segon).
7 Juliol 2008 a les 10:19 pm |
Sí, home, sí! Ara a defensar la Montserrat Nebrera perquè ha lluitat en contra de la candidatura imposada i és un clar exemple de resistència interna. Com sou els socialistes, només voleu fer mal al contrari, sense importar-vos el que passa el país i el que suposa l’elecció d’una candidata o d’una altra.
T’informo que si la Montserrat Nebrera hagués guanyat duria a terme unes polítiques liberals-conservadores, com bé recorda l’Oriol, i lluitaria per fomentar els valors cristians més antiqüats i carques, com són el foment de la família tradicional (segons ells, tradicional = home i dona, ja m’enteneu), no a l’avortament, no a l’eutanàsia, no al divorci. Dels seus màxims col.laboradors hi ha Jorge Buxadé (informa’t bé de qui és), que el 1996 i altres anys havia estat dins les llistes de la Falange, i és president d’una entitat en defensa de la família cristiana i tal i pasqual. També hi ha Santiago Goitor i Josep Maria Garriga, president i secretari general, respectivament, de El Instituto Arbil Barcelona, que no vull comentar ni què defensen, és massa per mi.
Aquesta és la persona que vols que es lideri el PPC. Jo no!
Els socialistes i els del PP més arcaic cada cop us assambleu més, no ho entenc. O si?
7 Juliol 2008 a les 11:59 pm |
T’equivoques Ristol. Si mires el meu article en cap moment parlo (ni molt menys elogio) del que defensa políticament la Montse Nebrera. Parlo de les seves formes d’actuar en política. Per si de cas ja et dic, estic molt lluny de les idees polítiques de Nebrera.
Gràcies per comentar.
22 Octubre 2009 a les 1:48 am |
[...] cas Nebrera Mai he amagat la meva simpatia per Montse Nebrera. De fet, fa temps vaig escriure molt positivament d’ella arribant a calificar-la -fins i tot!- de referent. Referent per les formes, per [...]