El cas Nebrera

Mai he amagat la meva simpatia per Montse Nebrera. De fet, fa temps vaig escriure molt positivament d’ella arribant a calificar-la -fins i tot!- de referent. Referent per les formes,  per l’expressió i per la valentia al no retirar la seva candidatura davant la imposició d’una candidata oficialista. Mai per les idees –obvietat que prefereixo remarcar i deixar ben clara-.

Montserrat Nebrera va ser il·lusa, i per això va aconseguir guanyar-se moltes simpaties. Dins del Partit Popular i fora. La seva aportació no era la tradicional, era la visió  de molts dels que creuen que dins d’un partit polític s’ha de poder pensar, actuar i votar d’acord amb  els principis i les idees de cadascú. Però la realitat dista molt de la  fantasia d’aquestes persones.

Era qüestió de temps. Sumar-se a la candidatura guanyadora sempre pot portar més beneficis que perjudicis. Continuar recolzant un projecte que no va sumar la majoria és el suïcidi polític. Per això, avui la candidatura de Nebrera no hagués aconseguit el 43% dels vots. De fet, segurament hauria tingut problemes per arribar al mínim d’avals per presentar candidatura. A ningú li agrada jugar a perdre. Si d’entrada sabem que perdrem, millor no juguem.

La marxa de Montse Nebrera pot ser més o menys criticable –les formes-, però saber quan marxar, donar la cara i deixar-ho de tot –militància al partit i escó-, és lloable. No oblidem que quedar-se l’escó de parlamentari hauria pogut ser temptador, en vistes a la creació  — o no — d’una nova formació. Però la coherència amb si mateixa ha sigut una màxima, també, a la seva marxa.

El futur polític de Montserrat Nebrera encara és incert. He llegit de coneguts que la formació d’un nou partit és una invenció de la premsa. La realitat és que Nebrera fa molt temps que anima als seus amics de Facebook a sumar-se al seu projecte lliberal-consevador. La pregunta és: On s’han d’apuntar?