Partidos unidos (incluye caso práctico)

Quién, siendo militante de un organización política, no conoce a alguien que hayan echado de un partido político?

Son diversos los casos de militantes que por ejercer derechos, recogidos en los Estatutos de su partido, son castigados por su posición política. Los castigos van desde el veto hasta la expulsión del partido.

Los mecanismos establecidos, pese a reconocer estatutariamente el derecho del militante a controlar a sus elegidos, no permiten dicho control. Es más, el control político se ejerce de la cúspide a la militancia de base. De arriba a abajo. Para esto se requieren unos caciques de turno -entiéndase cacique como persona que ejerce un poder o/e influencia excesiva/abusiva en asuntos políticos, en un ámbito determinado- situados en la mitad de la pirámide. El militante de base que entró en política para aportar, y pensó que discrepar o pensar diferente no era nada malo, se resigna. Acepta el veto/expulsión y todo sigue igual. La Militancia de base sigue sin incidir, los caciques siguen ejerciendo su poder, el partido sigue distando ser democrático…

AQUÍ y AQUÍ pueden ver un caso práctico de lo comentado. Se disuelve la federación, se convoca una asamblea constituyente, se expulsa/excluye a los “indisciplinados” y ¿se aprueba por unanimidad una nueva ejecutiva? ¡Toma unidad! y ¡toma democracia!

Votacions a mà alçada

Les votacions a mà alçada tenen diverses funcions. La principal no és saber si la majoria aprova o no una qüestió X, la principal és saber exactament que vota cada persona i qui vol suïcidar-se . És senzill, quan has de votar a mà alçada el teu vot no és secret, tothom sap el que votes, no és una decisió lliure.

Conclusió: Aixeca la mà quan ho faci tothom.

Partidos… ¿democráticos?

Si el funcionamiento interno de los partidos es democrático nos encontramos con dos grandes paradojas:

1. Un número muy pequeño escoge a la dirección del partido -en algunos casos-.
Un delegado o compromisario por cada 260 afiliados supone sólo un 0,38 se podrá posicionar en la votación para escoger a la dirección del partido. La ratio puede variar: 1/50= 2%, 1/100=1%, 1/150= 0,66%…

2. La mayoría de militantes -en algunos partidos- pueden posicionarse respecto a quién quiere que Gobierne España (su CCAA o su municipio) pero no puede posicionarse respecto a quién quiere que lidere su partido.

Idees i pensaments

Ahir vaig veure a CNN part de la entrevista del periodista Antonio San José a Gustavo de Arístegui, diputat i portaveu a la Comissió d’Assumptes Exteriors del Partit Popular. Malgrat les diferències que pugui o no tenir amb ell he de reconèixer que comparteixo i valoro part del que va dir. Intentaré fer un resum (en cursiva les parts on explico el que va dir de Arístegui, per no confondre el que ell diu amb el que jo dic) d’algunes coses que va dir i afegiré algunes opinions personals.

Claredat
Antonio San José va destacar abans de començar l’entrevista la claredat a l’expressar-se de Gustavo de Arístegui. Totalment cert, vaig observar que és una persona que intenta parlar de forma clara i entenedora. Pot compartir o no la seva opinió però sembla que sap expressar-se de manera que entenguis el que vol dir sense haver-te de parar a analitzar si ha volgut dir X o Y. És una qüestió que haurien de mirar-se moltes persones.

Abans del Congrés del PP: Debat. Després: Unitat
Va comentar que ara és el moment de fer debat, segons ell, abans del Congrés s’ha de poder debatre sobre diverses qüestions per tal de poder sortir del Congrés amb força i unitat. Malgrat que aquesta visió la tenen moltes persones que pertanyen a partits polítics, moltes persones i mitjans tendeixen a assimilar el debat intern als partits polítics com a crisi interna, entenen crisi com quelcom negatiu per a un partit polític. Crec que assimilar la discrepància interna amb “crisi” de forma pejorativa és pervers. La poca cultura democràtica i els sistemes rígids podrien explicar aquest fet.
Penso que el debat i el diàleg intern de tots els membres dels partits (no només dels dirigents) és l’única via que fa possible una unitat real i veritable. És cert que un partit també pot estar unit mitjançant la submissió però no podem parlar d’unions reals sinó d’artificials.

Secretaria General del PP: Primer s’ha de debatre i buscar el perfil, després la persona
San José va intentar treure-li algun nom. Ell va aclarir que ara mateix no li sembla malament cap dels noms que s’han dit però que el debat ara mateix no ha de ser aquest. Segons ell, primer s’ha de buscar i debatre el perfil que ha de tenir la persona, va destacar alguns aspectes que ha de tenir el futur Secretari General del PP.
Parlar de noms sense tenir clar o debatre quin perfil és el que necessita tenir la persona que ocupi el càrrec és enfocar malament el debat.
A Espanya (i Catalunya) és tendeix a personalitzar molt el que haurien de ser debats d’idees i de formes d’actuar. És curiós que durant molts anys s’ha tendit a personalitzar, i el que ha arribat més a la opinió pública ha sigut l’enfrontament de persones, no d’idees. Un exemple és quan es parlava i es parla de felipistes i guerristes, d’aznaristes, de solchaguistes, borrellistes (pocs?), de les dicrepàncies Gallardón-Aguirre, Rajoy-Aguirre, Carod-Puigcercós… Sembla que els conflictes que han tingut/tenen Gallardón i Aguirre siguin personals (potser en tenen). En el debat polític les qüestions personals haurien de quedar al marge, i només s’haurien d’enfrontar les diverses idees, maneres de fer, i opinions.
Crec que aquest personalisme resulta nociu pel debat i l’aprofundiment democràtic.

Rajoy serà l’únic candidat. El sistema és molt rígid
El diputat va explicar que Rajoy seria l’únic candidat a presidir el partit ja que el sistema tampoc fa possible o fa molt difícil que es presenti cap alternativa. Es necessita l’aval d’un 20% dels delegats al Congrés per presentar candidatura.
En aquest aspecte crec que pocs partits poden donar lliçons al Partit Popular. En molts partits el militant de base no té cap poder de decisió real en el seu partit. La militància política en molts casos acaba limitant-se en assistir a mitins, pagar quotes i poder decidir qüestions estèrils, com per exemple votar els delegats al Congrés sense saber quina posició tindrà la persona escollida en les votacions dels càrrecs. No diré pas que són sistemes no democràtics o antidemocràtics però si diria que són sistemes que indueixen a censar “democràticament” la pressa de decisions en quant a càrrecs.

Després va parlar d’altres qüestions però no vaig continuar mirant l’entrevista. Era molt tard.

Aquesta actualització utilitza l’excusa de l’entrevista al diputat popular per llançar algunes idees i pensaments. Potser en altres actualitzacions els desenvolupo més.

Nota posterior (dijous 8 de maig 18:21)
Gràcies al Twitter del Guillem Carol he arribat a un article d’Ignacio Camacho. Us recomano llegir-ho. Crec que és semblant a l’article de Carlos Carnicero que tan venero. Curiosament l’excusa del seu article també són les paraules del diputat popular Gustavo de Arístegui.