El cas Nebrera

Mai he amagat la meva simpatia per Montse Nebrera. De fet, fa temps vaig escriure molt positivament d’ella arribant a calificar-la -fins i tot!- de referent. Referent per les formes,  per l’expressió i per la valentia al no retirar la seva candidatura davant la imposició d’una candidata oficialista. Mai per les idees –obvietat que prefereixo remarcar i deixar ben clara-.

Montserrat Nebrera va ser il·lusa, i per això va aconseguir guanyar-se moltes simpaties. Dins del Partit Popular i fora. La seva aportació no era la tradicional, era la visió  de molts dels que creuen que dins d’un partit polític s’ha de poder pensar, actuar i votar d’acord amb  els principis i les idees de cadascú. Però la realitat dista molt de la  fantasia d’aquestes persones.

Era qüestió de temps. Sumar-se a la candidatura guanyadora sempre pot portar més beneficis que perjudicis. Continuar recolzant un projecte que no va sumar la majoria és el suïcidi polític. Per això, avui la candidatura de Nebrera no hagués aconseguit el 43% dels vots. De fet, segurament hauria tingut problemes per arribar al mínim d’avals per presentar candidatura. A ningú li agrada jugar a perdre. Si d’entrada sabem que perdrem, millor no juguem.

La marxa de Montse Nebrera pot ser més o menys criticable –les formes-, però saber quan marxar, donar la cara i deixar-ho de tot –militància al partit i escó-, és lloable. No oblidem que quedar-se l’escó de parlamentari hauria pogut ser temptador, en vistes a la creació  — o no — d’una nova formació. Però la coherència amb si mateixa ha sigut una màxima, també, a la seva marxa.

El futur polític de Montserrat Nebrera encara és incert. He llegit de coneguts que la formació d’un nou partit és una invenció de la premsa. La realitat és que Nebrera fa molt temps que anima als seus amics de Facebook a sumar-se al seu projecte lliberal-consevador. La pregunta és: On s’han d’apuntar?

Partidos unidos (incluye caso práctico)

Quién, siendo militante de un organización política, no conoce a alguien que hayan echado de un partido político?

Son diversos los casos de militantes que por ejercer derechos, recogidos en los Estatutos de su partido, son castigados por su posición política. Los castigos van desde el veto hasta la expulsión del partido.

Los mecanismos establecidos, pese a reconocer estatutariamente el derecho del militante a controlar a sus elegidos, no permiten dicho control. Es más, el control político se ejerce de la cúspide a la militancia de base. De arriba a abajo. Para esto se requieren unos caciques de turno -entiéndase cacique como persona que ejerce un poder o/e influencia excesiva/abusiva en asuntos políticos, en un ámbito determinado- situados en la mitad de la pirámide. El militante de base que entró en política para aportar, y pensó que discrepar o pensar diferente no era nada malo, se resigna. Acepta el veto/expulsión y todo sigue igual. La Militancia de base sigue sin incidir, los caciques siguen ejerciendo su poder, el partido sigue distando ser democrático…

AQUÍ y AQUÍ pueden ver un caso práctico de lo comentado. Se disuelve la federación, se convoca una asamblea constituyente, se expulsa/excluye a los “indisciplinados” y ¿se aprueba por unanimidad una nueva ejecutiva? ¡Toma unidad! y ¡toma democracia!

Votacions a mà alçada

Les votacions a mà alçada tenen diverses funcions. La principal no és saber si la majoria aprova o no una qüestió X, la principal és saber exactament que vota cada persona i qui vol suïcidar-se . És senzill, quan has de votar a mà alçada el teu vot no és secret, tothom sap el que votes, no és una decisió lliure.

Conclusió: Aixeca la mà quan ho faci tothom.

XIè Congrés (3): Primer dia d’experiència com a delegat

Ja estic a casa. Ha sigut un dia molt llarg.
Avui ha sigut el primer dia que he viscut com a delegat un Congrés del meu partit. Estic molt cansat i per tant intentaré resumir en diversos punts (ara mateix sóc incapaç de elaborar un text enllaçant les diverses idees i sensacions).

- L’anàlisi o comentari polític general la faré, si escau, quan acabi el Congrés.

- El repte 2.0 i els dos canals per informar-se de forma alternativa van bé. M’ha agradat poder llegir al Cristian, el Jose, la Montse, la Carme, la Jessica en “directe”. La blogsfera és tema apart, parar-se a fer valoracions en mig del Congrés és difícil. Felicitats a Raquel i Jéssica pel treball.

- Realment hi ha debat? Vagi per davant els meus respectes i, en molts de casos, admiració cap a tots els “caps de federació” (alcaldes la majoria, sinó m’equivoco) però no se fins a quin punt la valoració de l’informe de gestió era un debat (potser parteixo d’un concepte de debat equivocat) o petits mitins dels alcaldes. Jo creia que el to entre un mitin (amb possibles votants) i un Congrés (amb companys) havia de ser diferent. Repeteixo, potser parteixo de conceptes no correctes.

- Les votacions. Avui hem votat a mà alçacada en sis ocasions: elecció de la Mesa del Congrés. informes de gestió de la Comissió Executiva, del Consell Nacional, Comissió de Garanties, Control Financer i Registre d’Interessos. En les sis votacions el resultat ha sigut el mateix: 100% a favor. Quina meravella, no?
Jo he votat 4 cops, la votació del informe de gestió del Consell Nacional i la de la Comissió de Garanties ha sigut quan era fent un cigarro. A totes he votat a favor però de forma convençuda. No obstant, m’alegro de no haver pogut votar a la de Garanties.
Una reflexió: Creieu realment que algú s’atreveix a abstenir-se o votar en contra? Creieu realment que les votacions són lliures?

Per finalitzar destacar que m’ha agradat molt poder conèixer en persona a alguns companys de partit que coneixia via twitter/blogs. I al Nacho Corredor.

Foto: Primera votació del Congrés. Extret del flickr de Nacho Corredor.

Partidos… ¿democráticos?

Si el funcionamiento interno de los partidos es democrático nos encontramos con dos grandes paradojas:

1. Un número muy pequeño escoge a la dirección del partido -en algunos casos-.
Un delegado o compromisario por cada 260 afiliados supone sólo un 0,38 se podrá posicionar en la votación para escoger a la dirección del partido. La ratio puede variar: 1/50= 2%, 1/100=1%, 1/150= 0,66%…

2. La mayoría de militantes -en algunos partidos- pueden posicionarse respecto a quién quiere que Gobierne España (su CCAA o su municipio) pero no puede posicionarse respecto a quién quiere que lidere su partido.

Idees i pensaments

Ahir vaig veure a CNN part de la entrevista del periodista Antonio San José a Gustavo de Arístegui, diputat i portaveu a la Comissió d’Assumptes Exteriors del Partit Popular. Malgrat les diferències que pugui o no tenir amb ell he de reconèixer que comparteixo i valoro part del que va dir. Intentaré fer un resum (en cursiva les parts on explico el que va dir de Arístegui, per no confondre el que ell diu amb el que jo dic) d’algunes coses que va dir i afegiré algunes opinions personals.

Claredat
Antonio San José va destacar abans de començar l’entrevista la claredat a l’expressar-se de Gustavo de Arístegui. Totalment cert, vaig observar que és una persona que intenta parlar de forma clara i entenedora. Pot compartir o no la seva opinió però sembla que sap expressar-se de manera que entenguis el que vol dir sense haver-te de parar a analitzar si ha volgut dir X o Y. És una qüestió que haurien de mirar-se moltes persones.

Abans del Congrés del PP: Debat. Després: Unitat
Va comentar que ara és el moment de fer debat, segons ell, abans del Congrés s’ha de poder debatre sobre diverses qüestions per tal de poder sortir del Congrés amb força i unitat. Malgrat que aquesta visió la tenen moltes persones que pertanyen a partits polítics, moltes persones i mitjans tendeixen a assimilar el debat intern als partits polítics com a crisi interna, entenen crisi com quelcom negatiu per a un partit polític. Crec que assimilar la discrepància interna amb “crisi” de forma pejorativa és pervers. La poca cultura democràtica i els sistemes rígids podrien explicar aquest fet.
Penso que el debat i el diàleg intern de tots els membres dels partits (no només dels dirigents) és l’única via que fa possible una unitat real i veritable. És cert que un partit també pot estar unit mitjançant la submissió però no podem parlar d’unions reals sinó d’artificials.

Secretaria General del PP: Primer s’ha de debatre i buscar el perfil, després la persona
San José va intentar treure-li algun nom. Ell va aclarir que ara mateix no li sembla malament cap dels noms que s’han dit però que el debat ara mateix no ha de ser aquest. Segons ell, primer s’ha de buscar i debatre el perfil que ha de tenir la persona, va destacar alguns aspectes que ha de tenir el futur Secretari General del PP.
Parlar de noms sense tenir clar o debatre quin perfil és el que necessita tenir la persona que ocupi el càrrec és enfocar malament el debat.
A Espanya (i Catalunya) és tendeix a personalitzar molt el que haurien de ser debats d’idees i de formes d’actuar. És curiós que durant molts anys s’ha tendit a personalitzar, i el que ha arribat més a la opinió pública ha sigut l’enfrontament de persones, no d’idees. Un exemple és quan es parlava i es parla de felipistes i guerristes, d’aznaristes, de solchaguistes, borrellistes (pocs?), de les dicrepàncies Gallardón-Aguirre, Rajoy-Aguirre, Carod-Puigcercós… Sembla que els conflictes que han tingut/tenen Gallardón i Aguirre siguin personals (potser en tenen). En el debat polític les qüestions personals haurien de quedar al marge, i només s’haurien d’enfrontar les diverses idees, maneres de fer, i opinions.
Crec que aquest personalisme resulta nociu pel debat i l’aprofundiment democràtic.

Rajoy serà l’únic candidat. El sistema és molt rígid
El diputat va explicar que Rajoy seria l’únic candidat a presidir el partit ja que el sistema tampoc fa possible o fa molt difícil que es presenti cap alternativa. Es necessita l’aval d’un 20% dels delegats al Congrés per presentar candidatura.
En aquest aspecte crec que pocs partits poden donar lliçons al Partit Popular. En molts partits el militant de base no té cap poder de decisió real en el seu partit. La militància política en molts casos acaba limitant-se en assistir a mitins, pagar quotes i poder decidir qüestions estèrils, com per exemple votar els delegats al Congrés sense saber quina posició tindrà la persona escollida en les votacions dels càrrecs. No diré pas que són sistemes no democràtics o antidemocràtics però si diria que són sistemes que indueixen a censar “democràticament” la pressa de decisions en quant a càrrecs.

Després va parlar d’altres qüestions però no vaig continuar mirant l’entrevista. Era molt tard.

Aquesta actualització utilitza l’excusa de l’entrevista al diputat popular per llançar algunes idees i pensaments. Potser en altres actualitzacions els desenvolupo més.

Nota posterior (dijous 8 de maig 18:21)
Gràcies al Twitter del Guillem Carol he arribat a un article d’Ignacio Camacho. Us recomano llegir-ho. Crec que és semblant a l’article de Carlos Carnicero que tan venero. Curiosament l’excusa del seu article també són les paraules del diputat popular Gustavo de Arístegui.