Sordera política

El superpolítico

La nevada de ayer puede ser el mejor ejemplo de lo que se puede esperar de los políticos. Se quiere  que sean capaces de solucionar absolutamente todos nuestros males y desgracias, que nos faciliten nuestro día a día y que nos creen expectativas de futuro.  Lo que no me gusta de mi vida, lo que me va mal, lo que no acaba de salir… todo, absolutamente todo, es ajeno a mí. Toda causa de mis desgracias son externas: el médico, el bombero, el profesor, el funcionario y, por supuesto, el político.

La nevada de ayer no pasa cada semana, hacía más de 25 años que no pasaba algo parecido. No es posible tener los recursos necesarios para combatir algo que pasa cada 25 años, la nieve no es culpa de Montilla, ni de Zapatero, ni de Hereu ni de Obama.  Ante hechos así seguro que nos encantaría tener reservas de sal, 3.000 quitanieves, muchos más efectivos de bomberos y planes de evacuación y gestión de estas situaciones rápidos y eficaces. Pero no, no  es factible. Los recursos son limitados y Papá Estado no puede hacer frente a todo.

Creo que debemos ser exigentes con nuestros políticos,  pero ante todo, debemos ser exigentes con nosotros mismos.

Pero son los propios partidos políticos, con ayuda de los medios de comunicación, los que aprovechan cualquiera fallo o desgracia para echarse encima del adversario. Son ellos mismos los que están creando una nueva figura que  jamás podrá existir: el superpolítico.

Tots culpables

Els darrers temps no són bons per les institucions i els partits polítics. Les trames i casos de presumpte corrupció abunden a la premsa, Ens comencen a saturar, tot sabent que potser només estem en l’inici, que encara falten molts esquitxats.

Els judicis negatius contra els partits, els politics i la política en general guanyen més pes que mai. No cal jutjar els detinguts, ni els imputats, tots ells són culpables. L’actuació mediatica dels jutges, la imatge de la Guàrdia Civil pels ajuntaments, les portades i pàgines als diaris, les reaccions partidistes…

Però la culpabilitat ja no recau només en els implicats. La idea de que tots som culpables –els que creiem en la política- s’estén dia a dia en moltes persones. Es preveu, també, que l’abstenció no deixarà de pujar.

Arribats a aquest punt, m’abstinc d’alimentar teories revolucionaries, canvis dràstics o visions catastròfiques. Un, tolerància zero amb la corrupció. Aixequem catifes i que surti tot el que fa pudor.  Dos, predomina l’honradesa. A la política -com a totes les professions- hi han corruptes, gent que s’aprofita i que no fa el que ha de fer. Però la majoria de les persones que treballen en política són persones honrades. Treballen per la resta per diverses motivacions: patriotisme, solidaritat, vocació, principis, ambició, interès…  I Tres, responsabilitat política. No existeix cap partit polític salvat de tenir a les seves files corruptes per motius ideològics o divins. El partit polític rival no és un partit de corruptes. Voler transmetre això a la ciutadania és un greu error, a la llarga només alimentarà la visió general que vincula política amb corrupció.